Quan tot és urgent, res ho és

A moltes pimes, el dia a dia no es planifica gaire. Es reacciona. I quan tot és urgent, acabes decidint amb el mateix criteri amb què tries cua al supermercat: la que sembla que va més ràpid, fins que et toca el de davant que treu un grapat de monedes. El problema no és la pressa. El problema és què passa pel cap quan tens pressa.

He vist massa vegades decisions importants preses enmig d’un incendi. Un client que apreta, una caiguda de vendes, una discussió interna que escala. La reacció és immediata: hem de fer alguna cosa ja. I sí, moure’s és necessari. Però moure’s i decidir bé no són exactament el mateix. Quan decideixes en calent, el cervell no busca encertar. Busca alleugerir tensió. Vols que allò deixi de fer soroll, encara que sigui a costa de prendre una decisió que, en fred, no prendries.

El cost real de reaccionar

Això es tradueix en coses molt concretes. Acceptar condicions que no t’interessen perquè no vols perdre un client. Obrir un projecte que no toca perquè “ara convé facturar”. Canviar prioritats cada setmana. O tocar coses que funcionaven perquè sembla que no s’està fent prou. El patró és sempre el mateix: passes el moment, respires, i al cap d’uns dies o setmanes mires enrere i penses que potser no calia fer-ho així.

El problema de fons és que es barreja tot. El soroll, la pressió, la urgència real amb la percebuda, i també una mica d’ego i de por. En aquest context és molt difícil separar què és important de veritat. I sense aquesta separació, acabes decidint per impuls, que és una manera molt elegant de dir que decideixes sense criteri.

Un filtre molt simple (i molt poc utilitzat)

Tampoc cal complicar-ho gaire. No estem parlant de grans metodologies ni de muntar un comitè. Parlem de posar una mica de distància, encara que siguin deu minuts, i fer-se tres preguntes que semblen bàsiques però que rarament es fan amb calma.

La primera és què està passant realment. No què sembla, no què et diuen, no què preocupa més. Què està passant de veritat. Sembla una obvietat, però moltes vegades el que tens davant és només el símptoma.

La segona és què passa si no faig res avui. I és important això de “avui”. Aquesta pregunta separa el que és urgent de veritat del que simplement fa soroll.

La tercera és la més incòmoda: què estic deixant de fer per atendre això. Cada vegada que reacciones a una urgència, estàs deixant de fer alguna altra cosa. I sovint és més important.

Decidir amb una mica més de cap

Quan introdueixes aquest filtre, passa una cosa curiosa. No és que desapareguin les urgències, però deixen de governar-ho tot. Comences a decidir amb una mica més de cap i una mica menys d’ansietat. No cal encertar sempre. Amb equivocar-te una mica menys ja millora molt el resultat.

També ajuda tenir criteris definits abans que arribi el caos. No grans paraules, sinó coses concretes: quin tipus de clients volem, quins projectes ens interessen i quins no, què és prioritari aquest any.

El que és estructural no es resol amb presses

Hi ha problemes que no es resolen amb una decisió puntual. Tenen a veure amb com està organitzada l’empresa, amb com es prenen les decisions, amb qui és responsable de què. Però tocar això és més lent i més incòmode. I per això es tendeix a posar pedaços.

Agilitat no és improvisació

En moltes empreses es valora molt reaccionar ràpid. Però sense criteri, això es converteix en improvisació contínua. Ser àgil no és moure’s molt. És moure’s bé. I això, a vegades, vol dir no moure’s immediatament, encara que costi.