Fent crèixer una ONG
La Fundació ACAI-TLP neix el 1999 amb un objectiu clar: donar suport a persones amb trastorn límit de la personalitat (TLP) i als seus familiars, i alhora impulsar coneixement i sensibilització sobre aquesta patologia.
Context
Fan molta feina. Atenció psicològica, suport a famílies, assessorament legal, relació amb professionals sanitaris, pressió a institucions perquè hi hagi més recursos.
És una fundació petita, sense ànim de lucre, amb recursos limitats i molta dependència de la implicació de persones concretes.
El valor hi és. El problema és que costa fer-lo arribar.
Problema real
El 2006 em contacten amb una idea bastant típica: “necessitem màrqueting i comunicació”.
Quan rasques una mica, veus què passa de veritat. Fan moltes coses, però no hi ha una manera clara d’explicar-les ni de fer-les visibles. Cada acció va per lliure. No hi ha criteri comú, ni canals estructurats, ni una manera consistent d’arribar a qui ho necessita.
Això té conseqüències directes. Famílies que podrien rebre ajuda no saben que existeixen. Professionals sanitaris no els tenen presents. I els possibles donants o institucions no acaben de veure què fan ni per què és rellevant.
No és un problema de feina feta. És un problema de visibilitat i d’ordre.
I aquí hi ha un punt important. En salut mental, si no arribes bé, no és només que creixis menys. És que hi ha gent que es queda sense suport.
Intervenció
L’encàrrec inicial era definir un pla de màrqueting i comunicació. Però abans de fer cap pla, calia posar una mica d’ordre.
Primer decidir què volem explicar i a qui.
Hi ha diversos públics i no són iguals:
- pacients i famílies
- professionals sanitaris
- institucions públiques
- possibles donants
No pots parlar igual a tots, per tant, a partir d’aquí, es treballa en dues línies en paral·lel.
La primera és estructurar canals. Fins aquell moment, la presència era molt dispersa. Es decideix crear un sistema mínim però coherent:
- portal d’informació
- butlletí
- canal de vídeo
- espais de participació
No per fer “més coses”, sinó per tenir llocs clars on passar.
La segona línia és activar la comunitat. En aquest tipus de patologies, el suport entre iguals és clau.
D’aquí surt la creació de fòrums i, sobretot, dels grups de suport (GAM), dirigits per professionals. Això no és comunicació en el sentit clàssic, però és el que realment genera valor i vincle.
També es posen en marxa presentacions obertes i accions per apropar-se a institucions i possibles finançadors. Sense grans campanyes. Amb criteri i constància.
Durant aquest període, hi estic implicat de manera directa. No només definint, sinó executant. Durant un temps assumeixo la responsabilitat de màrqueting i comunicació de manera interina, fins que es pot traspassar a algú intern. És una feina de picar pedra. Crear procediments, ordenar continguts, decidir què es fa i què no.
Un projecte clau
Un dels punts més rellevants és el llançament de la comunitat en línia sin-limite.org.
La idea és simple però potent. Crear una plataforma oberta, no vinculada només a la fundació, perquè altres organitzacions de l’Estat i de l’àmbit hispanoparlant s’hi puguin sumar.
Un espai per compartir experiències i suport, sense barreres territorials.
El nom no és casual. “Sin límite” busca precisament això: treure límits a la participació i reduir resistències d’altres entitats a col·laborar. La integració no és massiva, però sí suficient per generar comunitat real.
Resultat
Els resultats no són espectaculars si els compares amb grans ONG. Però aquí no es tracta d’això. El 2014, el portal supera les 80.000 visites anuals. La comunitat en línia arriba a més de 78.000 i el canal de vídeo suma unes 10.000 visites. En salut mental i amb recursos limitats, això és rellevant.
Més important encara és el canvi de fons. La fundació passa de fer moltes coses sense estructura, a tenir canals clars, missatges més entenedors i una comunitat activa. Arriben a més gent. Amb més coherència. I internament també canvia. Quan tens criteri sobre què fas i per què, és més fàcil prioritzar i no dispersar-se.
Sin-limite.org, anys després, continua sent un punt de referència per a pacients i famílies en l’àmbit hispanoparlant, amb usuaris de diversos països. No és només una eina de comunicació. És una peça que queda.
I aquest és el punt. No es tractava de “fer màrqueting”. Es tractava de fer que una feina que ja era bona arribés a qui la necessita.
