La European Marketing Confederation (EMC) és una organització amb seu a Brussel·les que agrupa associacions de màrqueting, vendes i comunicació de diversos països europeus. En total, unes 17 associacions que representen més de 200.000 professionals.

Sobre el paper, té tot el sentit: connectar comunitats, compartir criteri i donar pes a la professió a nivell europeu. El problema és que una cosa és existir, i una altra és ser útil.

És una estructura complexa. Diferents països, diferents interessos i una capa institucional important.

Hi entro com a membre del Consell d’Administració, representant el Club de Màrqueting de Barcelona (CMB).

Quan acaba el mandat, em demanen continuar com a consultor extern, portant projectes internacionals. Fent una cosa molt concreta: ajudar a concebre i a convertir idees europees en projectes que realment avancin.

El problema no era que no es fessin coses. Se’n feien moltes. El problema és que costava entendre-les, coordinar-les i fer-les avançar amb ritme. Cada associació anava molt pel seu compte. La confederació hi era, però sovint quedava en segon pla. Massa genèrica, massa institucional.

Risc clar: tenir una xarxa sobre el paper, però poca utilitat real en el dia a dia.

A més, els projectes europeus tenen un patró bastant repetit: hi ha idees bones, hi ha finançament, però si ningú les empeny, es queden a mig camí.

Un dels casos més clars era EMCQ. La proposta era crear un marc europeu per comparar qualificacions de màrqueting entre països, alineat amb l’European Qualifications Framework, amb el suport de la Comissió Europea a través del programa Leonardo da Vinci.

Fins aquí, tot correcte.

El problema és que la idea, tal com estava, era massa teòrica: costava d’entendre i encara més d’aplicar. Però el fons era molt pràctic. L’objectiu era ajudar una empresa d’un país de la UE a contractar un especialista d’un altre país i poder comparar, amb criteri, què valen les seves qualificacions respecte a les del propi mercat.

Perquè aquest és el punt: els títols no són comparables fàcilment, i això genera dubte i fricció. El risc no era tècnic. El risc era acabar amb un document ben fet que ningú utilitza.

La meva implicació no va ser “fer màrqueting”. Va ser posar ordre i fer avançar coses, i va anar en tres línies principals, sempre amb un enfoc molt pràctic.

La primera, posar ordre en comunicació. No parlem de fer campanyes, sinó de tenir un mínim criteri. Què expliquem, com ho expliquem i per a qui. Es treballa per donar coherència al que surt de l’EMC. Menys dispersió, menys missatge institucional buit i més contingut que ajudi a entendre què s’està fent. Si no s’entén, no existeix. I a nivell europeu, encara menys.

La segona línia és el desenvolupament de projectes. Formo part de l’equip que impulsa EMCQ. Aquí la feina no és només conceptual. És de picar pedra amb associacions, alinear criteris i aterrar un marc que sigui útil. Cal traduir un model europeu bastant abstracte a una cosa que una associació nacional pugui aplicar i defensar. El valor d’EMCQ no és el marc. És que serveixi per comparar perfils reals.

La tercera línia és la creació d’iniciatives noves. D’aquí surt, per exemple, el projecte Euromarketers. La idea és bastant directa: si ja tens una xarxa d’associacions que, en conjunt, representen centenars de milers de professionals, té sentit intentar connectar-los millor.

Euromarketers es planteja com una plataforma oberta per donar visibilitat a aquesta comunitat i facilitar intercanvi entre professionals de diferents països. No era crear “una altra plataforma”. Era intentar activar una xarxa que ja existia però estava adormida.

No hi ha un “abans i després” espectacular. Però sí canvis clars.

• Primer, més claredat. L’EMC passa de ser una estructura una mica abstracta a tenir projectes més entenedors. EMCQ queda com una peça central amb un ús clar.
• Segon, més moviment. Iniciatives com Euromarketers ajuden a donar vida a la xarxa. No ho canvia tot, però deixa de ser només teoria.
• Tercer, més utilitat interna. Quan els projectes són concrets i el missatge és clar, les associacions entenen millor què poden aprofitar.

Deixa de ser només representació i comença a tenir sentit operatiu.

En resum, la feina no era inventar res nou. Era fer una cosa més bàsica i més difícil: agafar projectes europeus que es podien quedar en paper i fer que passin de veritat. Perquè si no baixa a terra, no serveix.